La intenció d’aquest post no és ni la d’explicar la nostra experiència personal sobre la via, ni tampoc la de relatar una experiència extrema en paret. Qui n’esperi això més val que passi pàgina. Escrivim pel simple fet de mostrar i animar a la gent a repetir-la, ja que tot i el criteri d’equipament ( que no compartim), ens va semblar una via molt bona, de llargs molt bons sobre un pany de paret molt estètic sense cap mena de compromís.
La via es troba a la regió de Frares encantats de Montserrat, a la paret nord del Bisbe. La nostre recomanació ara a l’estiu és d’anar-hi ben d’hora al matí ja que comença a entrar el sol als llargs superiors a partir de les 3pm. Tot i això compteu amb unes condicions d’escalada acceptables encara que us entri el sol, degut a que la part superior és molt ventada.
L’equipament de la via, a excepció de la canal herbosa i sorrenca del primer llarg, és més que generós a base de parabolts sobre roca bona en general, cosa que la fa molt còmode de provar en lliure.
En aquest punt volíem puntualitzar que no acabem de compartir ni com està equipada ni reequipada. Majoritàriament és un antic Ae reequipat tal qual a base de parabolts, sense haver-ne retirat el material antic (Burils originals), ni els claus antics que no han estat substituïts, el que es tradueix en un sobreequipament excessiu, i un munt de ferralla penjant de la paret. Probablement un equipament amb una mentalitat més dedicada a l’escalada en lliure, amb alguna petita variació del traçat, i la meitat de parabolts, haurien fet d’aquesta línia un dels traçats “free” més bonics de Montserrat. Tot i aixó creïem i estem segurs que el seu equipador, ho va fer amb la més bona fe, i en cap cas se n’ha de fer mala sang, ja que així és com ell la va pensar fa molts d’anys.
La intenció del primer dia que vam anar a provar-la era veure què s’hi coïa; saber si la vèiem factible per fer-la en lliure els propers dies o si la trobàvem una animalada. Per sorpresa nostra, la vam fer tota en lliure excepte dos llargs, dels quals vam treure tots els moviments quedant-nos amb molt bon sabor de boca. Així que motivadíssims vam decidir tornar-hi la setmana següent dos dies seguits aviam si sonava la flauta.
El primer dia ens serviria per treure totes les seqüències tranquil·lament i deixar-hi alguna cinta, i el segon és quan intentaríem encadenar-la. Inicialment la nostra idea era encadenar tots els llargs els dos de primer. Tot i això el fet que el sol entrés a les 4, ens va fer optar per alternar-nos els llargs i que almenys el que anés de primer encadenés (ja que el que anava de segon portava molt pes entre la motxilla, les bambes dels dos i la guíndola casolana de fusta!), exceptuant el llarg més difícil – El cinquè - que teníem clar que els dos el volíem encadenar de primer.
I així va ser! Fins i tot vam escalar en lliure els llargs que ens tocava de segon, en el cas del Pau tots i en el meu cas tots menys el tercer.
La via en general ens va sobtar que ens sortís tan bé comparat amb el que ens esperàvem pel que havíem llegit. Si no haguéssim tingut cap referència prèvia sobre la dificultat de la via segurament hauríem proposat algun grau més a la baixa, però tal com proposem ens sembla coherent i deixem en mans dels següents repetidors acabar de perfilar els graus. Al final això és el de menys, i la qüestió és que no n’hi ha per tant i que és una via molt disfrutona. Ah! i que el llarg més difícil segurament és un dels millors de Montserrat!!!
Descripció de la via:
- Totes les reunións són de parabolts.
- Recomanable en els tres llargs centrals xapar les primeres xapes i després anar-se’n saltant.
- El llarg amb més xapes en deu tenir unes 30.
- Amb corda simple de 70m s’arriba a pujar i baixar el 5è llarg, i des del cim descendre fent dos rapels per la vesant sud.
Material: Cintes exprés al gust del consumidor, quatre cintes allargables, i guíndola si es volen ensajar llargs i no morir gangrenats en l’intent. (Nosaltres per poc jaja)
LL1 IV: Trepadero amb algun pas de IV. El primer a xapar són dos parabolts i després alguna sabina. Passem de llarg una reunió de burils i un parabolt, i seguim amunt per la repisilla entre arbrets fins a la reunió. (Uns 50m)
LL2 6b: Amb tendència a l’esquerra fins tirar recte amunt cap als arbres.
LL3 7c: Primers metres durs, després es calma i s’acaba tornant en un llarg de preses bones amb un ressalt fi.
LL4 7b: Progressió relativament fàcil fins a un diedre, que és on es concentra la dificultat.
LL5 8a: Guapíssim! Llarg de continuitat, lleugerament desplomat, d’anar aguantant sense cap bloc dur i amb molts reposos, i final fanàtic de passos llargs i alguna nyapeta per xapar la reunió. Deu mil estrelles!
LL6 7a: El grau li dóna la por a caure sobre el que assegura jaja. Sortida de la reunió finíssima fins a una repisa, pas tonto per arribar a una fisura de pitons, i placa fàcil de parabolts.
LL7 6c+: Bombo de tres xapes molt difícil de llegir correctament i de graduar: si ets alt és bastant més fàcil, i si ets baix se’t complica la cosa. Tant podria ser 6c com 7a.
Res més a explicar! Només a muerrrte, a disfrutar-la i a petar-la!
Pau Contreras i Marc Giol
Finals de Juliol de 2016
